Papers d'Istanbul ۞ Cartes de Venècia

Làmia

2011-12-05T23:55:00.001+01:00

En Tim Powers és un dels autors més sorprenents que conec.

Els seus llibres estan plens d'una trepidant i captivadora fantasia, que s'embranca i entortolliga amb la història ; fins un punt en que és difícil diferenciar què és real del que és ficció, t'omple de dubtes i et fa qüestionar principis que creies bé irrefutables o bé futeses.

És el que l’autor defineix com a Real World-Lumber, que té el poder suggerent de situar aquestes fantasies en un moment històric definit i dotar-les de realitat.

Després de la insuperable novel·la The Stress of Her Regard, acabada el 1989, semblava feina feixuga recuperar el moviment romàntic anglès i donar-li una nova tour-de-force per a extreure'n material inèdit.

Vint-i-dos anys després ens arriba Hide Me Among the Graves, que relaciona la familia Rosseti amb certs fets i difunts de la novel·la precedent: el vampiritzat John W. Polidori i les poques restes salvades de la pira funerària de Percy B. Shelley.

Estic molt pendent de poder fer-me amb un exemplar així que aparegui a les llibreries, i mentre espero, la meva memòria em retorna a les paraules de Keats, del que ja vaig parlar ara fa gairebé un any.

Aquest cop, reviso els versos de Lamia, que beuen directament de la mitologia grega la història de Lici.

"Lamia (Part I) Abstract

She was a gordian shape of dazzling hue,
Vermilion-spotted, golden, green, and blue;
Striped like a zebra, freckled like a pard,
Eyed like a peacock, and all crimson barr’d;
And full of silver moons, that, as she breathed,
Dissolv’d, or brighter shone, or interwreathed
Their lustres with the gloomier tapestries—-
So rainbow-sided, touch’d with miseries,
She seem’d, at once, some penanced lady elf,
Some demon’s mistress, or the demon’s self.
Upon her crest she wore a wannish fire
Sprinkled with stars, like Ariadne’s tiar:
Her head was serpent, but ah, bitter-sweet!
She had a woman’s mouth with all its pearls complete:
And for her eyes: what could such eyes do there
But weep, and weep, that they were born so fair?
As Proserpine still weeps for her Sicilian air.
Her throat was serpent, but the words she spake
Came, as through bubbling honey, for Love’s sake,
And thus; while Hermes on his pinions lay,
Like a stoop’d falcon ere he takes his prey.
“Fair Hermes, crown’d with feathers, fluttering light,
“I had a splendid dream of thee last night:
“I saw thee sitting, on a throne of gold,
“Among the Gods, upon Olympus old,
“The only sad one; for thou didst not hear
“The soft, lute-finger’d Muses chaunting clear,
“Nor even Apollo when he sang alone,
“Deaf to his throbbing throat’s long, long melodious moan.
“I dreamt I saw thee, robed in purple flakes,
“Break amorous through the clouds, as morning breaks,
“And, swiftly as a bright Phoebean dart,
“Strike for the Cretan isle; and here thou art!
“Too gentle Hermes, hast thou found the maid?”
Whereat the star of Lethe not delay’d
His rosy eloquence, and thus inquired:
“Thou smooth-lipp’d serpent, surely high inspired!
“Thou beauteous wreath, with melancholy eyes,
“Possess whatever bliss thou canst devise,
“Telling me only where my nymph is fled,—-
“Where she doth breathe!” “Bright planet, thou hast said,”
Return’d the snake, “but seal with oaths, fair God!”
“I swear,” said Hermes, “by my serpent rod,
“And by thine eyes, and by thy starry crown!”
Light flew his earnest words, among the blossoms blown.
Then thus again the brilliance feminine:
“Too frail of heart! for this lost nymph of thine,
“Free as the air, invisibly, she strays
“About these thornless wilds; her pleasant days
“She tastes unseen; unseen her nimble feet
“Leave traces in the grass and flowers sweet;
“From weary tendrils, and bow’d branches green,
“She plucks the fruit unseen, she bathes unseen:
“And by my power is her beauty veil’d
“To keep it unaffronted, unassail’d
“By the love-glances of unlovely eyes,
“Of Satyrs, Fauns, and blear’d Silenus’ sighs.
“Pale grew her immortality, for woe
“Of all these lovers, and she grieved so
“I took compassion on her, bade her steep
“Her hair in weird syrops, that would keep
“Her loveliness invisible, yet free
“To wander as she loves, in liberty.
“Thou shalt behold her, Hermes, thou alone,
“If thou wilt, as thou swearest, grant my boon!”
Then, once again, the charmed God began
An oath, and through the serpent’s ears it ran
Warm, tremulous, devout, psalterian.
Ravish’d, she lifted her Circean head,
Blush’d a live damask, and swift-lisping said,
“I was a woman, let me have once more
“A woman’s shape, and charming as before.
“I love a youth of Corinth—-O the bliss!
“Give me my woman’s form, and place me where he is.
“Stoop, Hermes, let me breathe upon thy brow,
“And thou shalt see thy sweet nymph even now.”
The God on half-shut feathers sank serene,
She breath’d upon his eyes, and swift was seen
Of both the guarded nymph near-smiling on the green.
It was no dream; or say a dream it was,
Real are the dreams of Gods, and smoothly pass
Their pleasures in a long immortal dream.
One warm, flush’d moment, hovering, it might seem
Dash’d by the wood-nymph’s beauty, so he burn’d;
Then, lighting on the printless verdure, turn’d
To the swoon’d serpent, and with languid arm,
Delicate, put to proof the lythe Caducean charm.
So done, upon the nymph his eyes he bent,
Full of adoring tears and blandishment,
And towards her stept: she, like a moon in wane,
Faded before him, cower’d, nor could restrain
Her fearful sobs, self-folding like a flower
That faints into itself at evening hour:
But the God fostering her chilled hand,
She felt the warmth, her eyelids open’d bland,
And, like new flowers at morning song of bees,
Bloom’d, and gave up her honey to the lees.
Into the green-recessed woods they flew;
Nor grew they pale, as mortal lovers do.
Left to herself, the serpent now began
To change; her elfin blood in madness ran,
Her mouth foam’d, and the grass, therewith besprent,
Wither’d at dew so sweet and virulent;
Her eyes in torture fix’d, and anguish drear,
Hot, glaz’d, and wide, with lid-lashes all sear,
Flash’d phosphor and sharp sparks, without one cooling tear.
The colours all inflam’d throughout her train,
She writh’d about, convuls’d with scarlet pain:
A deep volcanian yellow took the place
Of all her milder-mooned body’s grace;
And, as the lava ravishes the mead,
Spoilt all her silver mail, and golden brede;
Made gloom of all her frecklings, streaks and bars,
Eclips’d her crescents, and lick’d up her stars:
So that, in moments few, she was undrest
Of all her sapphires, greens, and amethyst,
And rubious-argent: of all these bereft,
Nothing but pain and ugliness were left.
Still shone her crown; that vanish’d, also she
Melted and disappear’d as suddenly;
And in the air, her new voice luting soft,
Cried, “Lycius! gentle Lycius!”—-Borne aloft
With the bright mists about the mountains hoar
These words dissolv’d: Crete’s forests heard no more."

Montserrat Figueras

2011-12-03T02:34:00.000+01:00

M'en vaig assabentar tard, amb un retard de gairebé una setmana. La noticia em va arribar a través del The New York Times. D'aquí vaig passar a Le Monde, doncs ella era de gran estima en el país Gal.

Fa tot just un any vaig poder gaudir del recull de peces intitulat Mare Nostrum a Tarragona. Ella es veia molt pàlida i prima, però la seva veu transformava els meus sentiments, els rebregava i m'els tornava nous i millors.

En acabar el concert, vaig poder canviar unes paraules amb en Jordi Savall, em va signar uns llibres musicals de la seva producció. Ella ja no hi era, es va retirar amb certa celeritat.

Ara, l'escolto sovint. Les seves Leçons de tenebres m'escruixeixen, les seves nanes m'amoroseixen.

Belle Dame Sans Merci

2010-12-23T10:43:00.001+01:00

El moviment romàntic fou un corrent de pensament complex, àmpliament transversal, originat a la segona meïtat del segle XVIII i reforçat en la darreria del mateix, en resposta a la progressiva industrialització de la societat; i que actuà com a contrapunt al poder aristocràtic i a les normes polítiques derivats de la Il·lustració.

Fou transversal a bona part dels estaments i produí una miríada d'obres artístiques (pintura, escultura, música), literàries (narrativa, poètica) i intel·lectuals arreu d'Europa.

A casa nostra, aquest corrent fou clau de volta per a bastir una recuperació de la cultura catalana - la Renaixença - afecta en aquell moment d'una important disglòsia, com ja apuntava en l'article anterior. Artífexs d'aquest renaixement Bonaventura Carles Aribau, Joan Maragall, Jacint Verdaguer, Caterina Albert...

Cal parar esment en una altre grup de romàntics, en aquest cas els responsables del moviment romantic literari anglés; un grup ben particular.

Primer, per que el romanticisme fou en aquest cas un moviment primordialment poètic; després, per que els seus representants més primerencs, William Wordsworth i Samuel Taylor Coleridge, abandonen el formalisme de la literatura anglesa de primeries de segle i s'endinsen en un llenguatge més directe, centrat especialment en la llegenda ( i aquí podríem fer un apunt i recordar novament a Verdaguer i la seva obra L'Atlàntida).

Una segona generació d'escriptors s'amarà d'aquestes dèus, i esmerçaren temps i esforços a glossar les criatures primigènies i els éssers no-humans; George Gordon Byron ( Lord Byron ), John William Polidori, Percy Bysshe Shelley, Mary Wollstonecraft Godwin ( Mary Shelley ), John Keats...

Un nombre singular d'aquesta segona generació coincidí durant l'estiu de 1816 als afores de Ginebra, en el camí cap a Cologny a la riba sud del Léman, a Villa Belle Rive, reanomenada per Byron com a Villa Diodati.

De la sinèrgia de tots ells, de les lectures comunes, la revisió dels mites.. sorgiren una munió de projectes que crista·litzaren en obres com The Prisoner of Chillon de Byron, Frankenstein - or the Modern Prometheus de M. Shelley, Mont Blanc de P.B. Shelley i The Vampyre, de Polidori.

Bright Star és el biopic d'un d'aquests romàntics, potser un dels més desafortunats de tots; en John Keats, malhauradament mort a l'edat de vint-i-sis anys de tuberculosi. Poèticament autodidacta, ens va deixar una obra extensa i de molta qualitat, com el mateix Bright Star que dòna nom a la pel·lícula.

Particularment m'agrada La Belle Dame Sans Merci, una obra de la qual ens han arribat dues versions del mateix autor, original i revisada.

" Belle Dame Sans Merci

O what can ail thee, knight at arms,
Alone and palely loitering?
The sedge has wither'd from the lake,
And no birds sing.

O What can ail thee, knight at arms,
So haggard and so woe-begone?
The squirrel's granary is full,
And the harvest's done.

I see a lily on thy brow
With anguish moist and fever dew,
And on thy cheeks a fading rose
Fast withereth too.

I met a lady in the meads,
Full beautiful, a fairy's child;
Her hair was long, her foot was light,
And her eyes were wild.

I made a garland for her head,
And bracelets too, and fragrant zone;
She look'd at me as she did love,
And made sweet moan.

I set her on my pacing steed,
And nothing else saw all day long,
For sidelong would she bend, and sing
A fairy's song.

She found me roots of relish sweet,
And honey wild, and manna dew,
And sure in language strange she said—
I love thee true.

She took me to her elfin grot,
And there she wept, and sigh'd full sore,
And there I shut her wild wild eyes
With kisses four.

And there she lulled me asleep,
And there I dream'd—Ah! woe betide!
The latest dream I ever dream'd
On the cold hill's side.

I saw pale kings, and princes too,
Pale warriors, death pale were they all;
They cried—"La belle dame sans merci
Hath thee in thrall!"

I saw their starv'd lips in the gloam
With horrid warning gaped wide,
And I awoke and found me here
On the cold hill's side.

And this is why I sojourn here,
Alone and palely loitering,
Though the sedge is wither'd from the lake,
And no birds sing. "

Per a l'11 de setembre de 2010

2010-09-10T14:46:00.003+02:00

Ara fa uns dies, vaig fer una cerca de diferents versions de Les Misérables, de Victor-Marie Hugo per a poder rellegir-lo en format portable, aixó vol dir, pdf. Hi ha vegades que no apeteix traginar volums amunt i avall i, fet per fet, no el volia rellegir completament sino revisar alguns passatges.

Aprofitant que el llibre ja té una edat, i moltes de les edicions que se n'han fet són actualment lliures de drets d'autor i reproduïbles, vaig anar a raure a GoogleBooks.

Lluny de les edicions integres de l'obra (més de mil cinc-centes pàgines) vaig trobar diferents versions reduïdes en francés i anglés que voltaven el mig miler de pàgines, més fidels i completes les primeres; amb il·lustracions colorides i menys respectuoses amb l'original, les segones.

El que em va causar una gran sorpresa va ser una versió (potser seria millor dir una revisió) espanyola d'unes escases dues-centes vuitanta pàgines. El volum en qüestió pertany a una edició de 1863 i s'intitula "Los Miserables de Victor Hugo, ante la luz del buen sentido y la sana filosofía social"; i no es correspon a una traducció sino que pren forma d'assaig.

L'autor del text és en Narcís Gay, de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, i l'exemplar escanejat pertany al fons de la Biblioteca de Catalunya. El context històric ens situa a les darreries de la Decadència, en un moment de forta disglòssia del català en relació al castellà (que encara alguns s'entesten a fer tornar) i a les primeres passes de la Renaixença.

Em costaria molt definir aquest exemplar i els sentiments que em desperta, però el mateix autor ens explica clarament en un breu pròleg i una mesurable introducció les seves pretensions respecte l'obra; unes pretensions que s'ajusten al moment històric i polític en que aquest assaig es publica i a les servituts que condicionaven les institucions culturals catalanes.

Penso que copiar alguns fragments del pròleg i la introducció permetrà que el text us desperti sentiments propis, siguin o no compartits, i us permetin fer una reflexió hores abans d'encetar aquesta nova diada.

"Una exagerada idea del progreso contínuo é indefinido, ese espíritu que en el terreno filosófico ha originado tantos sistemas, y en el órden político y social, está creando tan gran número de utopias, es el que en la literatura contemporánea ha dado vida á la literatura socialista.
Ella viene ahora á prestar ayuda á las aspiraciones revolucionarias, y necesariamente ha de causar gravísimos males.
Para ponerlos en evidencia á cuantos los desconozcan, publicamos este modesto trabajo."

"El estudio que de él hemos hecho nos ha estremecido y admirado. Contiene un veneno tan sutil que no llegan á apercibirlo hasta aquellos que van en su busca, para extraerlo y depurarlo."

"Con esta confianza, denunciamos el libro de Victor Hugo ante el tribunal de la opinion pública, acusándolo de anárquico, inmoral y socialista."

Per a completar la informació d'aquest exemplar, esmentar que devia ser obsequiat a una persona o entregat a alguna institució per (no en puc llegir la signatura), conegut de Narcís Gay, posteriorment a la mort d'aquest, com es despren de la dedicatoria inclosa a l'interior.

"He aquí un excelente libro que patentará los absurdos y las partes demoledoras de otro libro malo. Víctor Hugo, el gran poeta frances ha empleado su talento en combatir á la sociedad y santificar al individuo aun que este sea el mayor de los malvados. El libro de Víctor Hugo está lleno de las máximas mas abominables y ansí lo demuestra en el suyo mi difunto y querido amigo Narciso Gay."

Un descens a l'infern

2010-05-17T17:44:00.023+02:00

Aquests dies som testimonis propers de com La Natura segueix els seus propis ritmes; i l'afectació que causa en les nostres vides.

L'erupció de l'Eyjafjalla omple els cels d'Europa de cendres i d'incertesa; i ens fa captius, obligant-nos a utilitzar transports menys immediats que les aeronaus. Setmanes després de les primeres dejeccions, el volcà abans adormit continua encara actiu i les pressions atmosfèriques dictaminen arbitràriament on i com s'extén el núvol de cendres; i hom continua mirant al cel per a endevinar-ne el futur més proper.

Rutes terrestres i marítimes recuperen el protagonisme d'antuvi i es reobren al trànsit massiu de pelegrins i mercaderies, tal com esdevenen de nou veritables camins migratoris per a aquells que en depenen comercialment, fabril o particular.

La complexitat de tot plegat i al mateix temps, la simplicitat del fenomen que l'origina (una erupció) em transporten mentalment a dues obres que he tornat a recuperar aquests dies, dos Voyages Extraordinaires, captivadors per la seva ficció fantàstica, l'un; i per la seva èpica, l'altre.

A Voyage au centre de la Terre, els tres protagonistes s'endinsen en les profunditats del món a través del cràter del volcà Snæfell, a la mateixa Islàndia, i en surten força després per l'Stromboli, a les illes Eolies. El relat tracta un descens voluntari a l'inframón, tant important i present en la memòria global de les cultures mediterrànies, i compta amb tots el elements principals de les catàbasi; solitut, abandonament, mancances espirituals, bogeria..

L'Eyjafjalla es un volcà que es troba al sudest de Reykjavík i anteriorment ja va entrar en activitat el 1821 i el 1612. L'Snæfell es troba al nordoest de la capital, a la peninsula d'Snæfellsnes; la darrera erupció d'aquest es data al voltant de l'any 200 AD, i es pot considerar un volcà adormit.

El salt relacional de l'un a l'altre es ben fàcil de seguir, i em demano que hagués passat amb el professor Otto Lindebrock, l'Àxel i en Hans Bjelke si en acostar-se a la seva via d'entrada al centre de la Terra haguessin trobat endegada la forja de l'Hades.

El descens dels protagonistes ens mostra un submón que reinterpreta en gran mesura la descripció de l'infern hel·lènic. Potser per aixó, malgrat cercar un punt d'entrada remot en el que llavors era terra inhòspita i ampliament desconeguda, el final de l'aventura s'esdevé en les aigües del Nostre Mar, a la costa italiana, un homenatge a la cosmogònia i mitologia més clàssica, amb precedents com els protagonitzats per Orfeu, Odisseu-Ulisses, Enees, Hèracles-Hèrcules, Dant..

La xarxa de conductes de lava i el rierol que els guia per l'interior són homònims a la dèu i al riu de l'Estix, el riu de l'odi, que conduïa les seves aigües des de l'Arcadia fins el Tàrtar; així com el seu company Aqueront, el riu de la tristesa, i els seus afluents el Còcit, riu de les lamentacions i el Flegetont, el riu de foc, que condueixen a les diferents regions de l'infern.

L'indret on confluïen aquests dos rius era la llacuna de l'Estix, que podem asimilar a la riba del mar interior Vernià; el rai fabricat per Hans amb el que faràn la travessia correspón a la barca de Caront, exemplificat per el mateix Hans, que els condueix per l'Aqueront cap a l'Hades a canvi de les monedes que regularment rep del professor.

Imprescindible és la presència del gos Cèrber amb els seus tres caps, que vigila l'entrada de l'infern per a evitar que hi entrin els vius i en surtin les ànimes. A manca d'una criatura de tres caps, el presenta repartit en els cossos montruosos d'un ictiosaure, un plesiosaure i un gegantí protohumà.

...

L'Eyjafjalla ha esclatat, escup i polvoritza la matèria roent que el constitueix, i em demano si no és una resposta lenta i mesurada a la invasió que Verne va idear ara fa tants anys. Encara que potser per als deus de l'inframón el temps no es mesurable, o no paga mesurar-lo.

The Albany

2008-05-07T18:22:00.062+02:00

Des que vaig començar a documentar-me per al meu segon viatge a la ciutat de Londres (el primer va estar marcat pel desconeixement; i tot plegat va ser fa molt temps) em va atreure poderosament el conjunt arquitectònic de la mansió Albany.

The Albany va ser erigida a les rodalies dels jardins de Burlington, Picadilly, per Sir William Chambers com a residència per al vescompte de Melbourne entre 1770-1774.

Amb els anys la família Melbourne va travessar diverses dificultats econòmiques que dificultaven el manteniment de la casa; de forma inusual el princep Frederick, duc de York i Albany s'hi va traslladar després de bescanviar-la als Melbourne per la Dover House (actualment l' Scottish Office) el 1791. D'aquest il·lustre propietari li vé el nom que conserva encara.

Altre cop per causes econòmiques, i després d'un llarg procés que s'inicià el 1802 i no acabà fins el 1804, el duc va vendre la mansió i els edificis anexes a l'Alexander Copland, jove ambiciós que era contractista d'obres (Exacte, estem pensant el mateix -el diable ja existia!!-).

Les reformes més evidents que es van fer per a adaptar-la a les noves activitats especulatives, es van dividir els edificis annexes en Sets i es va construir un passadís cobert (el Rope Walk) que permetia als habitants restar sota cobert en l'espai interior ajardinat.

En una lectura ràpida dels diferents processos d'adquisició, i sense entendre encara la complexitat dels embolics legals que es van generar, em vaig trobar submergit en l'atmosfera desafecta moralment de les legalitats de la Lincoln's Inn Hall; execució d'hipoteques i accions sobre hipoteques, canvis de propietaris i vincles amb els ex-propietaris, els nous propietaris i els hereus de tots plegats..

Només havia de cloure els ulls per imaginar-me el canceller de la cort suprema esbudellant les freixures del cas mentre jo mateix assistia desesperançat; cap-i-cot sense comprendre absolutament res i veient com el procés s'allargava en els anys fins a fer-se inabastable i car, caríssim de solucionar.

Un cop les estances d'Albany foren reformades es va convertir en un conjunt de 69 apartaments regentat per una junta de govern electe entre els propietaris, un Board of Trustees de set membres i el propi Copland, que es va constituir com a Maître d'hôtes amb les prerrogatives oficials d'aquest càrrec.

Imatges de la Casa Inhòspita

2008-04-25T14:56:00.018+02:00

Sembla que hem trobat més d'un llaç que uneix les figures de Mervyn Peake i en Charles Dickens.

En realitat aixó no hauria de resultar estrany: ja vaig explicar que l'admiració que en Peake sentia per en Dickens era genuïna, i anava més enllà de la que podia sentir per altres contemporanis com en JRR Tolkien o els seus companys del Soho Group.

Així, en Manel Pegagrega em referenciava Sketches from Bleak House en la seva primera edició London: Methuen 1983.

Tafanejant descobreixo que son un seguit d'il·lustracions que en Peake va fer dels protagonistes de Casa Inhòspita.

"B24 Sketches from BLEAK HOUSE

First edition London: Methuen 1983
Blue simulated cloth cover 251 x 186, white d/w printed in orange with “MERVYN PEAKE” in white and, within a white frame, “Sketches from BLEAK HOUSE” in blue above the illustration from p.29 of Mrs Pardiggle and her brood. At foot, “Text selected and introduced by / Leon Garfield and Edward Blishen” also in blue.
Contains some 60 sketches to illustrate Bleak House by Charles Dickens, for an edition that was never published. With numerous extracts from the novel to accompany the illustrations; introduction and explanatory captions by Leon Garfield and Edward Blishen.
The finished drawings were exhibited at Dickens House (London) during the summer of 2003 and can be seen here. The sketches have apparently been mislaid, and we can only hope that they will one day turn up in Methuen's archives..."

Podeu trovar diferents il·lustracions escampades per la xarxa.

En tot cas un recomano el llistat dels llibres il·lustrats per en Peake de Peake Studies [ Llistat 1a part - Llistat 2a part ].

L'hereu de Gormenghast

2008-04-14T14:19:00.045+02:00

Fa uns dies vaig trobar-me una sorpresa agradable: la traducció al català de la fins fa poc inèdita Blake House de Charles John Huffam Dickens.

Podem finalment llegir-la en la nostra llengua gràcies a en Manel Pegagrega, que ens la ofereix a la seva pàgina Casa Inhòspita. Deixo a les seves mans capaces explicar el com i el perquè; i limito la meva ingerència a recomenar-vos-en la lectura.

Actualment i per manca de temps lliure i excés de treball no he pogut llegir més que un parell de capítols i alguns extractes a l'atzar, pero penso que la traducció es acurada a l'extrem.

En qualsevol cas la memòria m'ha jugat una mala passada, i mentre llegia ha produït una d'aquelles associacions tan enriquidores vistes en la llunyania i tan emprenyadores quan proves de copsar atentament el sentit del que llegeixes; el llenguatge articulat i curull, malgrat ser decididament representatiu de l'autor m'ha conduït mentalment cap a un altre, en Mervyn Laurence Peake, contemporani de John Ronald Reuel Tolkien i declarat admirador de Dickens.

Peake va nèixer a la Xina de pares britànics tot just tres mesos abans de la revolució i fundació de la República Popular Xina, i hi va viure per espai de dotze anys; posteriorment la familia va retornar al Regne Unit i es va establir al suburbi londinenc de Wallington, posteriorment es va traslladar a Frith Street, al barri de Soho.

Com el mateix Dickens, Peake va ser un autor prolífic en més d'una de les arts; va escriure poesia i prosa, narracions curtes i novel·les i, més enllà de la literatura, es va consolidar com a il·lustrador i dibuixant, compaginant en alguns moments de la seva vida aquestes activitats amb una infructuosa carrera militar.

L'obra magna d'en Peake és la sèrie dels llibres de Gormenghast. D'aquests va arribar a deixar-nos-en tres complerts i un quart començat, mal que en etapes molt primerenques a causa de la seva mort; en ells podem trobar la prosa curulla de detalls i de critica social que son propis de l'autor.

" Gormenghast, això és, la gran massa de la pedra original, hauria reflectit tota sola una ponderosa qualitat arquitectònica si fos possible no veure l'escampadissa d'aquelles barraques que pul·lulaven com una epidèmia a l'entorn de les seves murades. S'estenien sobre el terreny inclinat, cada una mig sobre la del costat, fins que, deturades per les muralles del castell, les més interiors s'agafaven als grans murs i s'hi enganxaven com pegellides en una roca. Aquells habitacles, per llei antiga, rebien aquella gèlida intimitat amb la fortalesa que s'erigia damunt seu. Sobre llurs teulades irregulars queien al llarg de les estacions les ombres dels boterells menjats pels anys, de torretes altives i derruïdes i, més enorme que cap, l'ombra de la torre de les Pedres Fogueres. Aquesta torre, clapada irregularment d'heura negra, s'alçava com un dit mutilat entre els punys d'obra artellada i assenyalava blasfemament cap al cel. De nit, les òlibes en feien una gargamella ressonant; de dia, vigilava muda i projectava la seva llarga ombra. "